EL RELLOTGE DELS
3/4 DE QUINZE
De ben segur que tothom, en alguna circumstància, hem sentit o hem emprat la frase de “Anar a tres quarts de quinze” referida a alguna cosa o fet que no acaba d'anar com era d'esperar.
El que ja no és tan normal es que qui ho diu o qui ho escolta sàpiguen de què ve la frase.
Comencem, tal i com s'ha de fer, per al començament.
Ens situem a finals del S. XIX, exactament a mitjans de l'any 1900 i en ple regnat de la Reina Regent Maria Cristina.
El Consell de Ministres el presideix en Francesc Silvela.
A tota Europa es respira una tendència progressista i les Espanyes no poden pas ser menys...
Per aquells temps, encara, cada racó del país es regia segons l'hora que al mandatari de torn l'hi vingués de gust.
Així, exagerant una mica, si a Moià era migdia, a Manresa podien ser les onze.
Tal desgavell d'horaris feu decidir al Senyor Silvela de seguir les directrius d'Europa i decretar que tot el Regne s'havia de regir segons un horari únic i conforme a la divisió del Planeta en 24 fusos horaris. Cada fus amb una hora de diferència respecte als fusos adjacents.
Es substitueixen els horaris referits al matí, tarda, nit i matinada per un horari únic i que divideix, doncs, el dia en 24 hores.
L'horari començarà a les dotze de la nit i es succeiran, d'una a vint-i-quatre, les hores fins a la mitjanit següent, tornant a començar un nou cicle de vint-i-quatre hores més.
Mentrestant, a Vic, a l'Ajuntament, fan tirar, com poden, el vell rellotge de Plaça. Dit sigui de pas, sortit dels tallers d'en Tusquelles, rellotger de l'època.
En reunió del Consell de l'Ajuntament es decideix crear una 'Comissió del rellotge' i, després d'un munt de deliberacions, aquesta Comissió decideix que ja es hora de canviar el rellotge i, ja posats, de canviar l'horari convencional, de dotze i dotze hores, per al nou de vint-i-quatre i així donar compliment al decret d'en Silvela.
Després de molt buscar i remenar, es troba al Rellotger que ha de fabricar el nou rellotge. La feina s'encarrega al Rellotger de Barcelona, col·laborador de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts (dirigida per Eduard Fontserè), Josep Besses.
El nou rellotge, seguint el Reial Decret de la Reina M Cristina i d'en Silvela, haurà de marcar i sonar les vint-i-quatre hores i així ho feren, seguint, al peu de la lletra, el Decret.
A la primavera de 1901, es pot veure, a la Torre de l'Ajuntament de Vic, la nova i flamant esfera de les vint-i-quatre hores.
Ara sí que l'hem feta bona!
Cóm carall s'interpreta l'hora en aquest rellotge?
A on estàvem acostumats a veure-hi les sis, ara hi ha les dotze del migdia. A la posició 'normal' de les nou, ara son les divuit... Els vigatans i visitants de la Plaça, es comencen a rascar la closca!
A tot això hi afegim els tocs de les campanes. Fins a migdia, cap problema. Però a partir de la una del migdia, perdó, de les tretze...
Nang- Nang- Nang...
Imagineu les dotze de la nit a l'any 1901, perdó les vint-i-quatre!
La gent anava a dormir, com les gallines, al fer-se fosc. A les vint-i-tres i cinquanta nou minuts, ja anaven per al tercer son.
I un minut mes tard, comença la serenata. Quatre quarts i vint-i-quatre martellades a la campana de les hores.
I a cada martellada, una jaculatòria per als ideòlegs de les vint-i-quatre hores.
Primera ventallada i donem 'records' als ancestres de la Reina... Segona ventallada i recordem els d'en Silvela... i així successivament amb l'Alcalde i tots els Regidors.
I de dies continuem sense saber com interpretar les indicacions de l'esfera!
Per a encabir vint-i-quatre números on, normalment, n'hi ha dotze, els números son tan petits que és difícil de veure'ls.
I comencen les crítiques i les mofes!
Que si l'esfera recorda un 'barril d'arengades'...
Que si l'únic que es llegeix es el nom d'en Besses...
Apareixen els 'poetes'
Sols de veure-ho fa quimera,
n'hi ha per trenca'ls el cap
a n'aquells qui han disposat
col·locar semblant esfera!
Mireu-la una bona estona
i no sabreu quina hora és,
i no comprendreu res més
que és “BESSES DE BARCELONA”
També, la gent de Vic llegien anuncis que deien:
Demà, Diumenge, a les set de la tarda...
Perdó! A les 19.
Hi ha sardanes a la Plaça.
Però els veïns de la Plaça, cada dia estaven més i més empipats. La serenata començava a ser massa molesta i, cada cop que es produïa, es sentien tots els penjaments.
Les protestes i les burles es succeïen i fou llavors quan la gent de la Plaça començaren a quedar, per a trobar-se o per tractar, 'A la Plaça, a tres quarts de quinze'
A més, quan una cosa no els anava com calia, també anava 'com el rellotge de Vic, a tres quarts de quinze'
Així aparegué la dita i es convertí en quotidiana en aquestes qüestions de les coses que van a deshora.
Només em queda per a dir que, al final, el fill del Senyor Besses, s'apiadà dels pobres i soferts veïns del Mercadal de Vic i va modificar el tocar i l'esfera per a convertir el rellotge en un de normal de dotze hores mes dotze hores.
Ara jo, al restaurar-el per a la seva museïtzació, l'he tornat a convertir a la seva estructura original de vint-i-quatre hores tal i com fou inaugurat al 1901.
JOAN PEDRALS-2011
Aquest rellotge, en aquests moments, any 2015, està exposat a l'Arxiu Comarcal de Vic.
Va ser considerat 'PEÇA DE L'ANY 2014' pels AMICS DELS MUSEUS d'OSONA.