UNA FLOR NO FA ESTIU, NI UN JARDÍ LA PRIMAVERA
Avui en dia, en que al canell de cadascú hi ha un rellotge, i, normalment, en tenim un bon reguitzell per a poder triar, en cada moment, el més adequat segons l’ocasió, la necessitat d’un rellotge públic es relativitza enormement.
No fa massa anys la cosa anava al revés i, com a molt, un encarregat tenia un rellotge de butxaca del tipus “Roskopf” que era el que regia tota l’activitat de la jornada.
En aquells temps, i abans, un rellotge públic era una necessitat ineludible i d’ell en depenia tot, tant al camp com a la naixent indústria.
Era tanta la dependència del rellotge que es redactaven contractes per al seu manteniment com el que es publica en aquestes mateixes pàgines.
Avui la dependència és pràcticament nula i quan tractem d’un rellotge d’aquestes característiques, que ja tingui a les seves rodes més de 100 anys, s’ha de veure, no com a marcador del ritme de la nostra vida sinó com al que ha estat i és, una obra d’art.
Així a l’hora de plantejar-se una restauració, no s’ha de pensar només en l’aspecte extern. En la majoria dels casos, l’autèntic valor de l’obra és a l’interior del campanar o edifici.
Per molt que es digui sobre la seva exactitud, hi ha moltes raons que fan que els arguments per a substituir-los siguin ambigus.
Primerament el tema de la exactitud topa amb el fet que apuntava abans de la necessitat, però he d’afegir aquí que l’arquetip de la exactitud, el famós Big Ben de Londres, és un rellotge mecànic com podeu veure a traves de l’enllaç de Towerclocks. No penso pas que els anglesos es plantegin de camviar-el per un de japonès.
Vull dir amb això, que amb una mica de manteniment, i una bona dosi d’amor al fer-ho, un rellotge mecànic pot donar excel·lents resultats, a vegades superiors als electrònics. A més, sense modificar res, es pot monitoritzar electrònicament el moviment mecànic per a donar-l’hi, si cal, més precisió .
Segonament, el fet que en molts casos, per manca de manteniment o per als molts anys d’us (o manca d’us) hi hagi alguna peça a canviar, no es excusa per a canviar tot el rellotge, ja que si un rellotger el va fabricar tot, un altre rellotger pot fer una peça nova, tot es voler.
Els que defensen els rellotges estrangers per damunt dels nostres, algun interès tenen, i no sempre es noble. I es que el que s’estima més un rellotge japonès que un de la seva terra, sense diferenciar Aikido de Mikado o Ikebana d’Arakiri, es perquè, segurament, el seu cor no sigui ni d’aquí ni del Japó.
El mantenir en funcionament un rellotge mecànic mai s’ha d’entendre con a una càrrega de la que ens em d’alliberar, ans al contrari, és un orgull demostrar a tothom el nostre nivell cultural restaurant i mantenint allò que és nostre.
En molts llocs, per ajudar a pagar el manteniment, s’ha muntat una camera i un monitor, junt amb un moneder, on es pot veure el funcionament de la maquinaria. A veure què ensenyarien amb un rellotge electrònic.
En moltes ocasions, el patrimoni no es cuida, només per a una manca d’acord entre titulars de la seva propietat, sense adonar-se, els protagonistes, que el patrimoni no en té d’amo, el patrimoni no és de ningú perquè és de tots. Tots en som els usufructuaris.
Per altra banda, s’han vist accions de “restauració” que en qualsevol país civilitzat haurien acabat amb l’empresonament dels protagonistes per la destrucció de patrimoni. Aquí no passa res (això si no els posen una medalla) Esperem que la cosa canviï aviat.
A molts països es treuen els rellotges dels museus i s’els torna als campanars ja que s’han adonat que és on realment es conserven, al seu lloc i funcionant. Aquí els posen a l’entrada de l’Ajuntament perquè “els nens el puguin tocar” i tots sabem com toquen els nens. Així asseguren la dependència exclusiva del seu rellotge electrònic que, en el millor dels casos, durarà 5 anys, això si un llamp no el crema abans. El negoci és el negoci.
S’està fent amb els rellotges el mateix que es va fer, no fa pas gaire, amb els castells. Destruir per que sí, pel plaer de destrossar o per l’interès de vendre’n la pedra. Avui es restauren aquests mateixos castells i tots hi ajudem, ja que es fa amb subvencions públiques.
Els rellotges tenen autor, encara que no sempre son firmats. En alguns casos son veritables obres mestres de rellotgers de fama indiscutible. I els mateixos que, en el moment de camviar-el, el qualifiquen i tracten com a un pilot de ferro vell, si poden, el recullen amb cura per a donar-l’hi un altre destí.
Joan Pedrals-2003